Al llarg de l’historia hi ha hagut molts moments que, malgrat esser decisius, han quedat amagats entre la boira que acostuma a embolcallar el nostre passat. En molts casos aquesta boira olora a pólvora, com en alguns casos que comentarem en aquesta, esperem que duradora, nova aventura.
Aquest primer viatge el començarem un 14 de juliol del 1789 a París, on uns indignats francesos ataquen la presó de La Bastilla, alliberant als presoners polítics detinguts allà. Malgrat que el rei Lluis XVI intenta en una primera fase mantenir el control de la revolta que coneixerem com la Revolució Francesa, l’any 1791 prova de fugir de França, però a Varennes un funcionari de correus reconeix la seva cara de veure-la en un quadre que hi ha a la seva oficina i és detingut. El bon fer dels pintors de retrats va condemnar la monarquia.
El fet es que la resta de monarquies no van veure el que succeïa a França amb bons ulls. Especialment el rei de Prussia Frederic Guillem II i el d’Àustria Leopold II, que firmen un acord l’any 1792 per envair França i restaurar a Lluis XVI al tron de França, en la que serà la Primera Coalició de moltes que es formaran durant els anys de la Revolució i del Primer Imperi.
L’exèrcit prussià de l’època era, possiblement, un dels millors del món. Hereu de les tàctiques de guerra obliqua amb les que el jove estat alemany havia aconseguit derrotar als exèrcits dels regnes d’Àustria, França i l’Imperi Rus, era petit, però altament professional.
Davant seu, els francesos no les tenien totes. La Revolució, com ho solen fer totes les revolucions, va fer molt mal a l’exèrcit. Molts oficials i soldats experimentats havien marxat i s’havien de cobrir aquestes baixes amb tropes voluntàries i milícies. Per donar-l’hi més força a aquests voluntaris, es va intentar fer una “amalgamació”, on un batalló de tropes professionals s’agrupava amb dos batallons de tropes voluntàries de qualitat, podríem dir, dubtosa. Així, els milicians no fugirien esperitats quan els prussians llancessin les primeres descarregues amb els seus mosquets.
Però el desavantatge en infanteria ho compensava el domini francès en l’artilleria. Si bé Lluis XIV uns any abans va fer gravar en tots els canons francesos la frase “Ultima Ratio Regum”, el darrer argument dels reis, en aquest cas aquests defensarien els interessos revolucionaris. Després de les reformes promogudes per l’inspector d’artilleria Gribeauval (amb peces intercanviables, uniformitat de calibres i carruatges que incrementaven la mobilitat d’aquests canons), aquestes arribarien al seu apogeu amb un jove oficial cors anomenat Napoleó Bonaparte. Veient això es presagiava un duel entre la infanteria prussiana i l’artilleria francesa.
Les unitats prussianes i els seus aliats austríacs esperaven avançar per Lorena i arribar fins a Paris, on restaurarien al rei Borbó al poder. En un lent avanç van acabar ocupant les places fortificades de Longwy i de Verdun a principis de setembre. El següent repte per les forces del Duc de Brunswick, el comandant de la Coalició, era avançar pel bosc d’Argonne. Mentre ho planejava les seves tropes van passar una setmana a Verdun, sota una pluja torrencial i malvivint en el terreny. El pla inicial de Brunswick era fer-se forts a Verdun fins a l’arribada de la següent primavera, establint-hi una base avançada. Però el rei de Prussia Frederic Guillem II ho va vetar, ja que creia que la vida de Lluis XVI estava en perill i que calia avançar a tota pressa cap a París.
Mentrestant, les tropes franceses preparaven el seu cop. Per una banda estava l’Exercit del Nord, comandat per Charles Francois Dumouriez i amb subordinats que farien historia, com Francisco de Miranda. Per l’altra estava la Exèrcit del Centre de Francois de Kellerman.
Conscients que cada exèrcit per separat no podia guanyar a les forces que venien cap a ells, van anar avançant per trobar-se. El dia 18 de setembre ambdues forces s’uneixen prop de Valmy. Aquell mateix dia els prussians surten del bosc d’Argonne i es reuneixen a uns 4 kilòmetres de les línies franceses. Kellerman està en un posició que obliga als col·ligats a atacar si volen acurtar les seves ja llargues línies de subministres.
I, com en molts episodis de la historia, apareix el mite. Es diu que el rei de Prussia va rebre la nit abans de la batalla una visita: un home alt vestit de negre que, després de saludar-lo amb el salut secret d’una societat secreta (alguns diuen masons, altres rosacreus) demanava reunir-se a soles amb ell. Malgrat els temors d’un assassinat, Frederic Guillem va accedir-hi. Quan el desconegut va parlar sembla que va reconèixer la seva veu: la de del seu tiet, l’antic rei Frederic II de Prussia (també conegut com el “Vell Fritz” o més habitualment per Frederic el Gran). Quelcom complicat per que el Vell Fritz havia mort l’any 1786.
El fantasma de l’antic rei de Prussia el va avisar que s’estava ficant en una trampa i que no avancés més. Això podria explicar alguns dubtes que veurem durant la batalla. La versió francesa de la historia parla d’un actor, que interpretava a Frederic el Gran en obres de teatre infiltrant-se disfressat a les línies enemigues i portant a terme un “cop de teatre” en tota regla. Aquí tenim la llegenda de com, més enllà de la seva correspondència amb Voltaire, el fantasma del dèspota il·lustrat més gran d’Europa Occidental fou decisiu per la formació de la República Francesa.
El dia 20, un cop s’aixeca una mica la boira que embolcalla als dos bàndols, els prussians agafen la iniciativa capturant unes posicions avançades franceses. Això permet que l’artilleria prussiana quedi ben posicionada per poder atacar a les forces franceses. Brunswick creu que els voluntaris francesos fugiran esperitats tan aviat comencin a caure les primeres granades sobre ells. Però les seves bateries lluiten un duel artiller contra les franceses que dura bona part del dia.
En aquell moment es quan apareix el general Kellerman per replegar les tropes que fugen. Muntat en el seu cavall, aixecant amb la seva espasa el seu barret amb plomes tricolors, crida a les seves tropes: “Visca la nació!”. Aquestes, veient el seu inspirador exemple criden: “Visca la nació! Visca França! Visca el nostre general!”.
Cap a la 1 del migdia una bala de canó prussiana impacta contra un carro francès ple de munició que està al costat del molí de vent de Valmy. Les guspires de l’incendi que causa la seva explosió fan que dos carros més volin pels aires. Els voluntaris francesos més propers fugen per por de ser malferits. El duc de Brunswick, des de l’altra banda, somriu i ordena a les tropes prussianes formar dues columnes i atacar les línies franceses.
L’avanç de la infanteria prussiana els deixa en la línia de foc dels canons francesos, que tenen una excel·lent línia de tir. Inicialment amagats pel fum causat per l’explosió del carro, a mesura que aquest es dissipa les files de soldats prussians queden clares pels artillers francesos, que fan la seva feina amb una eficàcia professional. Els canons, un cop llencen la seva mortal munició, son carregats una i altra vegada pels excel·lents artillers galos. L’atac prussià és refusat.
A mitja tarda el rei Frederic Guillem II ordena un nou atac, que serà detingut de nou amb greus pèrdues. A les 4 de la tarda el Duc de Brunswick ordena que l’atac s’aturi. Les inclemències del temps faran que el dia 30 ordeni la retirada. L’exèrcit de ciutadans francès ha derrotat als soldats professionals prussians.
A l’endemà de la batalla, amb el fum del canoneig de Valmy esvaint-se i les tropes prussianes aturades, la Convenció Nacional es va reunir a París, abolint la monarquia i proclamant la república. Els hússars prussians no podran fer nit a la capital de França i l’esperança de vida de Lluis XVI es veurà escurçada de forma radical. La nit abans de la proclamació un dels espectadors de la batalla, un escriptor prussià anomenat Johann Wolfgang von Goethe, es qüestionat pels seus companys de taula sobre la batalla. Ell va respondre: “En aquest lloc i en aquest dia comença una nova era en la historia del món, i tots vosaltres podreu dir que vau estar presents en el seu naixement”.
(Article publicat anteriorment per l'autor a la revista "Endavant")
